Història

Tot i la gran importància de tres dels seus col.laboradors principals, els Doctors Manuel Ballester Boix, Josep Castells Guardiola i Fèlix Serratosa Palet, no seria lícit el emprendre la redacció d’aquesta breu ressenya històrica del Centre d’Investigació i Desenvolupament (CID) sense al.ludir, eminentment, al referent principal de la història del mateix: el Doctor Josep Pascual Vila (1895-1979).

El professor Josep Pascual Vila va néixer a Mataró (Barcelona) el 1895. Va completar el seu Ph.D. en Ciències Químiques el 1922 a la Universitat de Barcelona, sota la supervisió del professor Antonio García Banús. Posteriorment, en els anys 1922-1923, va completar la seva formació investigadora amb el professor H. Wieland a Freiburg (Alemanya) el qual treballava amb àcids biliars, temàtica que li va reportar, en 1927, el preuat Premi Nobel. Així mateix, durant aquest intens període de temps, Josep Pascual va aprendre tècniques de microanàlisi orgànic amb el professor F. Pregl a Graz (Àustria). Aquesta tècnica, desconeguda a Espanya en aquell moment, va ser incorporada pel professor Pascual Vila al afer quotidià del seu laboratori.

La carrera docent del professor Pascual Vila va arrencar el 1919 com a assistent en Química Orgànica a la Universitat de Barcelona. En 1922 va guanyar la Càtedra de Química Orgànica de la Facultat de Ciències de la Universitat de Salamanca i en 1925 va canviar a la mateixa Càtedra a la Universitat de Sevilla. En 1934 va ser recuperat per la Universitat Autònoma de Barcelona per fer-se càrrec de la Càtedra de Química Tècnica. Finalment, el 1941 va ocupar la Càtedra de Química Orgànica de la Universitat de Barcelona, on va romandre fins a la retirada de l’àmbit universitari l’any 1967.

Mentrestant, les col.laboracions del professor Josep Pascual Vila, realitzades en el marc del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), li van permetre crear dins la Càtedra de Química Orgànica de la Universitat de Barcelona, la Secció de Química Orgànica de l’Institut d’Alonso Barba del Patronat Alfons el Savi (CSIC) que, en 1952, es transforma en Departament de Química Orgànica.

Ja en 1955, es crea a Barcelona una Delegació del Patronat Juan de la Cierva del CSIC, del qual el professor Pascual Vila és nomenat president. El anteriorment esmentat Departament de Química Orgànica de l’Institut d’Alonso Barba, en el qual destacava la seva orientació cap a la investigació bàsica a causa dels seus orígens universitaris, s’incorpora, principalment per raons econòmiques, en 1961 al Patronat Juan de la Cierva dedicat a la investigació aplicada. El 1967, la totalitat del Departament de Química Orgànica del CSIC es trasllada de la Universitat al Centre d’Investigació i Desenvolupament (CID - CSIC) al barri de Pedralbes i l’Institut de Química Orgànica de Barcelona, sota la direcció del Professor Pascual Vila, comença la seva singladura.

CÀTEDRA DE QUÍMICA ORGÀNICA. UNIVERSITAT DE BARCELONA

La ubicació dels laboratoris de l’Escola de Química Orgànica de Barcelona fins 1967 era la Càtedra de Química Orgànica de la Universitat de Barcelona al edifici històric. Com era habitual llavors, els mitjans materials eren escassos i no existien mesures essencials de seguretat. No obstant això, aquests defectes eren compensats per un solidari i tranquil ambient de treball propiciat, en tot moment, pel professor Pascual Vila. En aquest temps, les característiques de recerca principals estaven basades en la depuració per cristal.lització de productes sòlids i en la destil.lació de líquids que se sotmetien a les llavors tècniques analítiques disponibles que fins a 1962 tenien la seva base en la microanàlisi orgànica, UV i IR.

Tal com s’informava a l’anuari de Achema (1968-1970), el Centre d’Investigació i Desenvolupament (CID) va ser fundat el 1967 i es localitzava al barri de Pedralbes de Barcelona en dos edificis intercomunicats amb una superfície de 1600 m2. Una sala de conferències s’omple per aquesta intercomunicació. El cos d’investigadors del Patronat Juan de la Cierva (CSIC) sota la direcció del professor Pascual Vila es resumia en 9 Directors d’Investigació de Ph.D., 15 col.laboradors Científics de Ph.D., 17 tècnics d’Investigació i aproximadament 25-30 estudiants de Ph.D., alhora que 10 administratius.

Així doncs, l'any 1968, el CID incloïa :

- L’Institut de Química Orgànica
- L’Institut d’Investigació Tèxtil i Tecnologia del Cuir
- El Departament de Farmacologia

i estava dedicat, principalment, a la investigació bàsica en els temes esmentats. Així mateix, es programava també la formació de post titulats superiors mitjançant cursos avançats, alguns en col.laboració amb la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona i també amb diverses organitzacions tècniques. La col.laboració amb les indústries era també un dels seus objectius principals.

Val la pena esmentar que, en 1970, un espectròmetre de masses d’alta resolució MS9, un dels primers instruments d’aquest tipus a Espanya, s’instal.lava a l’Institut de Química Orgànica. Aquesta tècnica, incorporada en el Servei Nacional d’Espectrometria de Masses, sota la supervisió del Dr. Josep Rivera, un expert format a França, augmentava enormement el potencial analític de l’Institut alhora que possibilitava l’inici de noves línies de recerca en l’àmbit de la química del medi ambient.

EL CID COM INSTITUT ADMINISTRATIU ÚNIC

La ja esmentada organització administrativa va subsistir fins a 1986. En aquest any, els dos instituts, juntament amb l’Institut de Tecnologia Química Tèxtil es van incorporar al Centre d’Investigació i Desenvolupament (CID). Així mateix, a aquest nou Centre es va adscriure el personal de plantilla de l’Institut de Biologia i del Departament de Farmacologia que estava treballant en aquestes mateixes instal.lacions.

Des del punt de vista dels aspectes merament científics, resultava fàcil la identificació de tres àrees d’investigació perfectament delimitades : Química, Biologia i Biomedicina. Després d’alguns anys, el 1996, aquestes àrees es transformaven en Instituts, conformant les dues següents unitats : l’Institut de Biologia Molecular de Barcelona (IBMB) i l’Institut d’Investigacions Químiques i Ambientals de Barcelona ‘Josep Pascual Vila ‘ (IIQAB), totes dues amb seu a les instal.lacions del CID. Per contra, l’àrea de Biomedicina va constituir l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona (IIBB) i efectuar el seu trasllat a les instal.lacions de l’Hospital Clínic de Barcelona, mentre que el Centre d’Investigació Cardiovascular (CIC) va canviar la seva seu a un dels acabats renovats pavellons modernistes de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona.

Com ja s’al.ludia a l’apartat anterior, el 1996, una acció conjunta dels grups bioorgànics, teòrics i tecnològics respecte de qüestions químiques referides al medi ambient, va motivar la creació de l’Institut d’Investigacions Químiques i Ambientals Josep Pascual Vila ‘(IIQAB). Durant el període de funcionament de l’IIQAB (deu anys), els grups de recerca adaptar els seus objectius a les noves demandes de la societat, generant-se fins i tot nous grups de treball. Com a resultat d’aquests esforços, la Química Biològica, la Química Ambiental, l’Ecotoxicologia, la Química Sostenible i elements seleccionats de Tecnologia Química van resultar ben enfortides.

Ja en 2008, el CSIC va aprovar la divisió de l’IIQAB en dos nous Instituts : l’Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA) i l’Institut de Química Avançada de Catalunya (IQAC), que continuaran localitzats al CID, al qual se li afegeix el nom del seu fundador : el professor Josep Pascual Vila.

Així doncs, i des dels seus inicis, el CID ha constituït el referent de la Química del CSIC a Catalunya i de la Investigació en Química Orgànica, Bioorgànica i Ambiental a aquesta comunitat. Molts universitaris i postdoctorats formats en aquest Centre han ocupat i ocupen posicions rellevants en institucions acadèmiques (universitats, CSIC) i en el sector privat. Aquest mateix objectiu hauria, inexcusablement, de conformar l’esdevenir de aquesta Unitat : el Centre d’Investigació i Desenvolupament, Josep Pascual Vila.